sábado, 29 de noviembre de 2008

La primera dotzena de pastissets de la temporada.


Avuí he decidit que fos el dia escaient per la circumstància. Així que hi he agafat mig litre de licor d'esperança, tres quartes de litre d'oli d'agraïment, un kilo i mig de farina de força, de lluïta i m'he ficat a pastar. Quant he tingut la pasta ben refinada, la hi he possat damunt del taulell i he fet porcions equitatives,les he fenygut amb tendresa i cura, Després les hi he allisat i farçit de confitura d'optimisme. El següent ha estat tancar-los i ficar-los al forn de sempre, aquell de la volta fosca i han sortit un pastists senzills i humils, però d'allò més importants. També, com sempre la primera dotzena ha estat per En Ferran. Aquest any amb més emocions que mai. Han deixat una aroma en l'obrador de bones expectatives i una mena de joia nadalenca.

jueves, 27 de noviembre de 2008

L'argument de la paraula.

Les militències em donen por. De vegades, admire a les persoines que defensen una causa amb vehemència, amb arguments i amb convenciment. Fins i tot, possant-hi una passió d'allò més extravagant, amb raó o sense tenir-la, però allò que no puc digerir és l'insult, l'agressió i la violència com arguments d'una supossada raó. Estime la paraula, encara que estiga equivocada.

miércoles, 26 de noviembre de 2008

Diari de nit.


Hi ha un lloc on les gramàtiques de la lluna
s'omplin de pols, blanca farina que com un tel
envelleix les paraules abans de fényer.
L'escalfor de la nit és un forn de volta fosca
on cada jorn fique les metáfores a coure,
abans han fermentat en l'armari de la solitud
on els pensaments es pasten com una vida.

Redemció.

Més endins, més enllà de les persones que ens creuem
en la vida, hi ha un raconet que sols pertany a la mentida.
A la neguitosa intimitat, a les clavegures de la incertesa,
a les clotxes estancades de l'engany, a les misèries de l'ànima.
Tot plegat el pes de la conciència.
Que açò esdevinga com redemció, encara que estiga prou difícil.

miércoles, 19 de noviembre de 2008

Entre l'ull i la forma: l'oblid.


Aguaità a la finestra i la fosca li remogué els ossos. No podia ser allò que havia vist des de sa casa, es fregà els ullls i torna a mirar. De sobte, recordà aquells versos del mestre Valente:
" Entre el ojo y la forma
hay un abismo
en el que puede hundirse una mirada."
Però, no era aquest el cas, malgrat la intensa fosca, el que estava veient era cert i d'una arrebatadora realitat, si no fos per la distància, gairebé tàctil. Decidí anarse'n a dormir i ficar aquella realitat dins del calaix dels somnis maldits i que passara per sempre a la dimensió onirica de la seua existència.
Així és com passà un secret, conegut per tothom, a ser un enigma per ell mateix. Fins i tot n'ho aconsseguit que m'ho he conte a mi, que sóc part important de la seua dimensió onírica.
Encara que m'he hi enterat per altres fonts, que açì en aquest espai públic no desvel·lare, que la seva dona li és infidel i ell sense enterar-se, no seré jo el qui li ho avoque al seu davant.

Dret amunt està la golfa.

Guardem els sentiments en el rebost de l'ànima.
i no som capaços d'estalviar-ne per cundimentar
les relacions quotidianes.
els conservem, però no els utilitzem.