Troballes inesperades.

Vaig conèixer a León Nardo Gris en l'any 1985, en els primers dies del mes de febrer, exactament el dia tres. Recorde be aquesta data per què el que vaig a contar-vos está vinculat quasi notarialment al temps que transcorregué el dia esmentat més amunt. Per circumstàcies que áçí, en aquest espai, no convé contar, em trobava en la antiga estació d'Atotxa, en la capital del "Regne". Vaig acudir allí per agafar el tren que em portaria a Càceres i allí assegut al banc més a prop del bar estava León . El seu aspecte era d'allò més penós. El pel llarg i greixós, amb una barba blanca que portaría molts dies sense tocar-la una navalla d'aféitar. La qualitat blanca de la barba no venía per les canes, sinò més aviat, pél polsim que habitava aquell bosc capil·lar que penjava de les seues galtes cobrin-li completament els llavis i la cavitat que s'endevinaba com una boca orfa de dents. Del poc espai que deixava aquella silvestre pelfa als pòmuls, semblava què sortíen dos illots rojos pel vi, a trobar-se amb la primera i furtiva ullada que li vaig fer. Anava vestit literalment amb draps desfilagarsats i plens de llànties de greix i de vi. El pantaló ple de pedaços amb les vores arrossegant-se pel terra i xafant-se-les amb el taló de les xiruques, que tenién la sola despegada per la puntera . Ell era un home menut, molt poca cosa que se'n diu, corvat per l'esquena amb els ulls plens d'una tristesa blava què t'arrevata els sentits i els rajava d'una llàstima sol·lidària. Precisament, mogut per aquest sentiment en vaig seure al seu costat i de seguida en demanà una almoina per comprar-se vi. Jo no vaig saber negarli-la, entrà al bar amb els diners i al moment sortí amb una ampolla del Tio de la bota, l'obrí i em demanà que l'encetés, tampoc vaig saber negar-me i complí amb la seua invitació. Més avant seguiré amb la història què Morfeu m'ha clucat l'ullet i no puc resistir-me a les seues temtacions.