L'esglaó perdut.

El home des dels seus inicis, quan abandonà la seua postura primera, quan aparegué ert sobre les seves dues cames. com és normal canvià el seu punt de mirada. Segurament, també camvià la seva psicologia, la seva estructura òsea i per extensió la seva morfologia.
Aquest darrer any hi estat l'home de Cromagnon.

Respirant versos.

Tenia les mans suades, els guants que portava ficats ofegaven els porus de la meva epidermi que vessaven força. El meu treball consistia en netejar la malea de la montanya com a prevenció d'incendis. Erem una colla aproximadament d'unes vint persones, homens i dones, que de bon matí pujavem a la montanya de Batalla per la vessant del terme d'Eslida. Des d'aquella balconada es divisaba, gairebé tota la plana. Fins i tot en els dies clars, on el cel semblava un mantell blau, se podíen veure les Columbretes, i fent un gir cap al'esquerra des de la posició incial en sentit al mar, acudien a la mirada: el Bartolo, el cim del Penyagolosa i ja en l'esquena la Serra de Gúdar. Un grandiós espectacle, en aquells dies jo pensava que allò deuria de ser el més semblant a una experiència mística. En aquells díes també vaig descobrir el excelent poema de Vicente Aleixandre " Criaturas de la aurora ", que comença així: " A vosotros que conocisteis la suave luz de la inocencia ". Aquest poema descriu el naiximent d'un dia en plena naturalesa de manera magistral i cada día que pujava al cim de Batalla obría el pit i respirava l'aire fresc d'aquell poema.

Al vol.

Sonen els acords, ahir vaig creuar el poble amb un gat gratan-me les espatlles. Els acords ara són disonants i perd-ho el compàs d'una manera exagerada. Strömberg inventà el dodecafonisme i la música continuà representan-se amb el paper pautat de sempre. L'efecte sonor que produeix al escoltar-lo, es una mena d'anarquisme, notes colocades aleatoriament sense cap sentit creatiu.
Tanmateix, la seua estructura formal, està basada en unes frases melòdiques, què seguint un procés de sustitucions de notes i amb una freqüencia serial la música acaba empressonada en les gàbies del més pur llenguatge formal.

Prunes verdes m'agraden,
àcides vides porten,
les portes s'obren amb totes
les claus que entren al pany.

Verdes m'agraden,
les vides que s'obren
amb les claus al pany.

M'agraden les vides
amb les claus al pany.

Les vides amb les claus
al pany.

Amb les claus
al pany.

Les claus al pany.

A la recerca del vers.

A voltes les paraules em tremolen i més tard s'aquieten i després fan un volantí per la saleta del desassossec. Mentre jo, impune, deixan-me voler per la fastuosa amant, la més dolça amadora, tacte suau i adormilat, generosa...
S'obri el pit i m'ofereix els seus fruits de mel, em rendeixo i caic seduit a les valls ahumides i íntimes de Desidia.
Mentre les paraules continuen enjogasades en quelcom estança perduda de les meues entranyes, sense trobar la sendera que porta a l'uni-( vers blanc).

Poemas de León Nardo Grís.

Inamovibles dudas.

No existen dunas en el alma,
Ni playas en el corazón,
Ni nieves en el pico de las emociones.

Porque sí así fuese, este duelo que quiebra
Mis huesos, desaparecería al rozarle el viento,
Igual que una huella en las dunas del desierto,
O como una ola borra una pisada en la playa.
O como un alud desubica las estancadas nieves.
Por eso este dolor me pesa, y me hace pensar,
Que soy yo, el que no tiene vientos para borrar las huellas
Del desasosiego, ni oleajes para eliminar las pisadas
De la nostalgia, ni fuerzas naturales para mover aludes
De tristeza.

No vull

No vull tenir el meu cor al marge
de les paraules ni del verbs
que fan tremolar els meus secrets.

Tampoc vull tenir els meus sentits
mullats i feixugs de tanta pasivitat
i menyspreu per la vida de les lletres.

Omplir-me el sarnatxo dels vivers
necessaris per travesar el desert
dels fonemes.

Poemas de León Nardo Grís.

Destellos de vida.

A la memoria de mi hermano seducido por la muerte.

Sudabas sueños policromados
En tan tristes días
De felicidad.
Llorabas azules que ungían tus
Pestañas de arcilla,
Vacíos se abren en el magma de tu alma.
Silencios atronadores,
Súbdito de la infidelidad,
Acoges en tus manos.
Dramáticos por obscenos,
Son tus sufrimientos,
Tus anhelos quebrados
Por la realidad consumada.
¿Qué liturgia elaboró tu vértigo
Para una visión tan clara?
No queda nada detrás de tu último
E insondable sueño. Sólo El tiempo,
Una sucesión de soles estáticos
y orbítales lunas,
Que sigue haciendo grande a Cronos
y más pequeño, si cabe,
Al hombre.
¿Sí la vida es un grano de arena
En la inmensidad Del Universo, dime,
Qué será la muerte?
¿El vacío o el agujero negro de la existencia?
Saltaste al abismo del futuro,
Para dejarnos tu pasado
De vino y rosas.
Mi esperanza me dice
Desde el pozo de la duda,
Que mueres desde la libertad
y no desde las ciénagas

PantanosasDel miedo. Eso es lo que pienso.

Poesía de León Nardo Grís.

Indigesta.


Escribo desde la tormenta de mi pecho,
Desde vientos-epítetos,
Desde rayos-fonemas,
Desde palabras-entrañas.
Escribo náufrago de voces.
Escribo desde el recurso fácil,
Desde la equivocación,
Desde el engaño, desde toda la Verdad
Y nada más que la Mentira,
Escribo desde este rinconcito de presente,
Desde el olvido,
Desde la distancia de las noches
Indómitas por el insomnio.
.
Escribo para las sombras de las cavernas
Y sus espaldas
Llenas de falsedad,
Escribo para las grutas de la sangre,
Para el aire necesario,
Para el hospicio de palabras.
Escribo desde esta esquina del presente,
Desde la memoria oxidada
Del imperfecto pretérito,
Desde las naves melancólicas
De la armonía,
Desde la banda sonora de mis sueños,
Desde las canciones de mis pesadillas
Escribo para creer en la nada
Y su universo de números,
Para creer en Universo y su hacedor.
Escribo aunque solo sea para no creer,
Para dudar de mí.
Escribo para saberme
El único sospechoso
De mi propio
Crimen.

Vida.

Embrió, triangle i fluïdesa..



tanmateix sols és un vers
pintat en un poema,
com una gota de baf
que desapareix poc a poc
en el cristall de la vida.

Hi ha alguna cosa.

Quan els records es muden de nostàlgia.


Hi ha alguna cosa d’abstinència
en eixe posar les voluntats,
enfilades en la matèria morta,
natura del llenç, la seua memòria
feta d’esperança.

Perquè tot just on acaba el present,
comença passat i futur al mateix temps.


Per això, potser, ens pengem en l’esperança,
perque res és fosc quan hi ha una pinzellada d’esperança,
ni tan sols en les ombres rescloses del neguit.

Pincellades de sal.

A Toni Marzal, pintor de silencis i contacontes de forats blancs.


Embrió i triangle,
mentre el cel recapta
núvols d’enyorança.
Però, tampoc hi ha memòria
en aquest enyor rodamóns.

Les voluntats caminen per l’escenari
de l’angúnia , pels voltants de la felicitat
mentre els núvols redimeixen
llurs excessos amb llàgrimes.
Tot i així es defineixen les mirades,
no solament amb paraules,
sinó amb pinzellades de sal.

Poema en L'oblit

VE DEL PIT.
Venen des del pit els dies grocs
que te fotografien mentre regires
els calaixos antics plens de vanitats.

Surten humors de veritables febleses,
i enlloc al costat de la finestra,
vívida pel besllum de la tardor
te mire amb la voluntat d’aturar-me
en l’instant que et pertany sols a tu.

Sóc alié a tu i a l’estança que rapta les nostres
vides, ungin-les d’allò quotidià.



Bega’m del mateix got
i ens pendre’m la vida d’un glop
sense cremar-nos la gola de l’existència.
S’acomiada la tarde mentre, de mica en mica,
surt la solitud dels nostres ossos.
Ja ens arriva la tardor als nostres pits oberts
pel primitiu goig d’estimar.

L'andana dels conjurs.

Totes les mentides que mai tindré que contar,
tots els secrets que mai no guardaré,
tots els mots que no caben en un poema,
totes les vivències que l'oblit segrestà.


Tots els records que no tinc que oblidar,
totes les veritats ferides per la realitat,
totes les excuses que serviren com engany,
tots els silencis que delaten els meus excesos.

Totes les misèries que la teua ànima soportà,
tots els excesos que buiden els meus sentits,
tots els camins que no arriven al final,
totes les joies que rompen en la realitat.

Totes aquestes coses les ordenaré
en l'andana dels conjurs,
per convencer-te,
de que tu ets el meu nord,
que tu ets el meu suport.

Miquetes.

Ja que Cronos m'empeny cap a la seua estància desidiosa, aprofitaré els solcs que deixa entre minut i minut i m'enlairaré pel paper blanc i el tacaré de petits signes negres i ombrivols.

Potser, l'ordre i l'estètica es neguen a compareixer a la festa, però almenys gaudiré de l'aventura d'intentar-ho. Bona nit.

Sóc esclau de Cronos.

Açò ho tinc abandonat, però de seguida tornaré pper aquest indret de lletres i mots. Promte em traure del damumt el jou de Cronos, etern cap de les meues agulles del rellotge universal.
Fins aviat, al tornar seguré contant les aventures d'una troballa inesperada.