Troballes inesperades.

Vaig conèixer a León Nardo Gris en l'any 1985, en els primers dies del mes de febrer, exactament el dia tres. Recorde be aquesta data per què el que vaig a contar-vos está vinculat quasi notarialment al temps que transcorregué el dia esmentat més amunt. Per circumstàcies que áçí, en aquest espai, no convé contar, em trobava en la antiga estació d'Atotxa, en la capital del "Regne". Vaig acudir allí per agafar el tren que em portaria a Càceres i allí assegut al banc més a prop del bar estava León . El seu aspecte era d'allò més penós. El pel llarg i greixós, amb una barba blanca que portaría molts dies sense tocar-la una navalla d'aféitar. La qualitat blanca de la barba no venía per les canes, sinò més aviat, pél polsim que habitava aquell bosc capil·lar que penjava de les seues galtes cobrin-li completament els llavis i la cavitat que s'endevinaba com una boca orfa de dents. Del poc espai que deixava aquella silvestre pelfa als pòmuls, semblava què sortíen dos illots rojos pel vi, a trobar-se amb la primera i furtiva ullada que li vaig fer. Anava vestit literalment amb draps desfilagarsats i plens de llànties de greix i de vi. El pantaló ple de pedaços amb les vores arrossegant-se pel terra i xafant-se-les amb el taló de les xiruques, que tenién la sola despegada per la puntera . Ell era un home menut, molt poca cosa que se'n diu, corvat per l'esquena amb els ulls plens d'una tristesa blava què t'arrevata els sentits i els rajava d'una llàstima sol·lidària. Precisament, mogut per aquest sentiment en vaig seure al seu costat i de seguida en demanà una almoina per comprar-se vi. Jo no vaig saber negarli-la, entrà al bar amb els diners i al moment sortí amb una ampolla del Tio de la bota, l'obrí i em demanà que l'encetés, tampoc vaig saber negar-me i complí amb la seua invitació. Més avant seguiré amb la història què Morfeu m'ha clucat l'ullet i no puc resistir-me a les seues temtacions.

Poemes de León Nardo.

Indigesta

Escribo desde la tormenta de mi pecho,
Desde vientos-epítetos,
Desde rayos-fonemas,
Desde palabras-entrañas.
Escribo náufrago de voces.
Escribo desde el recurso fácil,
Desde la equivocación,
Desde el engaño, desde toda la Verdad
Y nada más que la Mentira,
Escribo desde este rinconcito de presente,
Desde el olvido,
Desde la distancia de las noches
Indómitas por el insomnio.
.
Escribo para las sombras de las cavernas
Y sus espaldas
Llenas de falsedad,
Escribo para las grutas de la sangre,
Para el aire necesario,
Para el hospicio de palabras.
Escribo desde esta esquina del presente,
Desde la memoria oxidada
Del imperfecto pretérito,
Desde las naves melancólicas
De la armonía,
Desde la banda sonora de mis sueños,
Desde las canciones de mis pesadillas
Escribo para creer en la nada
Y su universo de números,
Para creer en Universo y su hacedor.
Escribo aunque solo sea para no creer,
Para dudar de mí.
Escribo para saberme
El único sospechoso
De mi propio
Crimen.

La primera dotzena de pastissets de la temporada.

Avuí he decidit que fos el dia escaient per la circumstància. Així que hi he agafat mig litre de licor d'esperança, tres quartes de litre d'oli d'agraïment, un kilo i mig de farina de força, de lluïta i m'he ficat a pastar. Quant he tingut la pasta ben refinada, la hi he possat damunt del taulell i he fet porcions equitatives,les he fenygut amb tendresa i cura, Després les hi he allisat i farçit de confitura d'optimisme. El següent ha estat tancar-los i ficar-los al forn de sempre, aquell de la volta fosca i han sortit un pastists senzills i humils, però d'allò més importants. També, com sempre la primera dotzena ha estat per En Ferran. Aquest any amb més emocions que mai. Han deixat una aroma en l'obrador de bones expectatives i una mena de joia nadalenca.

L'argument de la paraula.

Les militències em donen por. De vegades, admire a les persoines que defensen una causa amb vehemència, amb arguments i amb convenciment. Fins i tot, possant-hi una passió d'allò més extravagant, amb raó o sense tenir-la, però allò que no puc digerir és l'insult, l'agressió i la violència com arguments d'una supossada raó. Estime la paraula, encara que estiga equivocada.

Diari de nit.

Hi ha un lloc on les gramàtiques de la lluna
s'omplin de pols, blanca farina que com un tel
envelleix les paraules abans de fényer.
L'escalfor de la nit és un forn de volta fosca
on cada jorn fique les metáfores a coure,
abans han fermentat en l'armari de la solitud
on els pensaments es pasten com una vida.

Redemció.

Més endins, més enllà de les persones que ens creuem
en la vida, hi ha un raconet que sols pertany a la mentida.
A la neguitosa intimitat, a les clavegures de la incertesa,
a les clotxes estancades de l'engany, a les misèries de l'ànima.
Tot plegat el pes de la conciència.
Que açò esdevinga com redemció, encara que estiga prou difícil.

Entre l'ull i la forma: l'oblid.

Aguaità a la finestra i la fosca li remogué els ossos. No podia ser allò que havia vist des de sa casa, es fregà els ullls i torna a mirar. De sobte, recordà aquells versos del mestre Valente:
" Entre el ojo y la forma
hay un abismo
en el que puede hundirse una mirada."
Però, no era aquest el cas, malgrat la intensa fosca, el que estava veient era cert i d'una arrebatadora realitat, si no fos per la distància, gairebé tàctil. Decidí anarse'n a dormir i ficar aquella realitat dins del calaix dels somnis maldits i que passara per sempre a la dimensió onirica de la seua existència.
Així és com passà un secret, conegut per tothom, a ser un enigma per ell mateix. Fins i tot n'ho aconsseguit que m'ho he conte a mi, que sóc part important de la seua dimensió onírica.
Encara que m'he hi enterat per altres fonts, que açì en aquest espai públic no desvel·lare, que la seva dona li és infidel i ell sense enterar-se, no seré jo el qui li ho avoque al seu davant.

Dret amunt està la golfa.

Guardem els sentiments en el rebost de l'ànima.

i no som capaços d'estalviar-ne per cundimentar

les relacions quotidianes.

els conservem, però no els utilitzem.