Poema en L'oblit

VE DEL PIT.
Venen des del pit els dies grocs
que te fotografien mentre regires
els calaixos antics plens de vanitats.

Surten humors de veritables febleses,
i enlloc al costat de la finestra,
vívida pel besllum de la tardor
te mire amb la voluntat d’aturar-me
en l’instant que et pertany sols a tu.

Sóc alié a tu i a l’estança que rapta les nostres
vides, ungin-les d’allò quotidià.



Bega’m del mateix got
i ens pendre’m la vida d’un glop
sense cremar-nos la gola de l’existència.
S’acomiada la tarde mentre, de mica en mica,
surt la solitud dels nostres ossos.
Ja ens arriva la tardor als nostres pits oberts
pel primitiu goig d’estimar.